Recentment ens ha arribat la Sentència nº 128/2018 d’1 de març de 2018 del Tribunal Superior de Justícia De Catalunya, Sala contenciosa administrativa, Secció Quarta.

La Generalitat de Catalunya va interposar, en data 12 de desembre de 2016, recurs contenciós-administratiu contra determinades disposicions del Reglament de Segona Activitat de la Policia Local de Palafrugell, aprovat pel Ple municipal, el 26 de juliol de 2016. El Reglament va quedar aprovat definitivament al no haver-se presentat cap al·legació. Aquesta aprovació definitiva es va anunciar mitjançant edicte publicat en el DOGC de 25 d’octubre de 2016.

El Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI) i el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), principals plataformes de la discapacitat a Catalunya i a Espanya, van celebrar l’aprovació, a Palafrugell, del primer reglament de segona activitat d’un cos policial totalment adaptat a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Tal com deia el COCARMI, el text d’aquest reglament és un pas endavant en l’efectiu reconeixement dels drets laborals dels policies locals amb discapacitat, així com una eina útil a l’hora de posar en pràctica les mesures que facilitin aquesta transició a una altra tasca. També opinava que seria, sens dubte, un document que pot servir de guia i exemple a altres municipis catalans que encara no hagin desenvolupat la Llei de Policia Local.

En el seu moment ja us vam dir la nostra opinió respecte a aquest recurs. Lamentablement, la Generalitat de Catalunya va preferir anar contra els drets de persones amb discapacitat i, fins i tot, va demanar al recurs la suspensió de l’execució del reglament com a mesura cautelar, la qual cosa no va ser admesa.

Així, respecte al reconeixement en aquest reglament dels drets laborals dels policies locals amb discapacitat, la Generalitat de Catalunya va entendre que hi havia “perjudicis intensos i qualificats, de caràcter irreversible o irreparable”, que  “es presenten de manera terminant, clara i ostensible diferents causes de nul·litat de ple dret”, que “no s’ajusta a la legalitat vigent”, o que afectava negativament “el funcionament normal dels serveis policials”.

És un “perjudici intens i qualificat, de caràcter irreversible o irreparable” que un policia que es quedi en cadira de rodes pugui seguir sent útil treballant en una sala de comunicacions o fent tasques administratives? Això és un perjudici? Que un discapacitat tingui dret a treballar? Això afecta negativament “el funcionament normal dels serveis policials”? O ajuda a que tinguem més policies que estan en perfectes condicions patrullant al carrer en comptes d’estar en oficines?

Veiem que el que és prioritari per la Generalitat és que les persones amb discapacitat puguin ser expulsades al carrer sense ni tan sols valorar quines altres funcions podrien fer.

Alguns trets importants de la Sentència del TSJC

1) La Generalitat de Catalunya qüestiona que el Reglament prevegi als articles 3.b i 13 el passi a la segona activitat no solament als funcionaris que es trobin en una incapacitat permanent total sinó també en cas d’incapacitat absoluta o gran invalidesa.

“Article 3.- Motius que permeten el passi a la situació administrativa de segona activitat. –

b) Per insuficiència de les aptituds psicofísiques per el desenvolupament de les funcions principals de caràcter policial, amb presumpció que aquesta sigui de caràcter permanent.”

“Article 13. Funcionariat declarat en invalidesa total, absoluta o gran invalidesa, que no poden realitzar les funcions principals de la seva professió. – El funcionariat de la Policia Local, que per part de l’organisme competent, li sigui declarada la situació d’incapacitat permanent en el grau d’invalidesa total, absoluta o gran invalidesa, d’ofici o a instància de part, se li destinarà a una plaça de segona activitat.”

Al respecte el TSJC argumenta que ni la Llei 16/1991, ni la Llei 10/1994, limiten els graus d’incapacitat que puguin determinar el pas a aquesta situació.

En definitiva, ni la Llei 10/1994, ni la Llei 16/1991, justifiquen una interpretació restrictiva com la que fa la Generalitat de Catalunya. El TSJC recorda que ja s’ha pronunciat en diverses Sentències en aquest sentit.

Ni la Llei 10/1994, ni la Llei 16/1991, justifiquen una interpretació restrictiva com la que fa la Generalitat de Catalunya

La incapacitat permanent absoluta declarada per l’INSS constitueix un pressupost jurídic perquè el funcionari percebi les prestacions contributives a les quals té dret. No obstant això, aquesta resolució no permet que es declari de forma automàtica la jubilació forçosa del funcionari que pateix aquesta incapacitat. En el cas dels funcionaris subjectes al règim general de la Seguretat Social, aquesta declaració ha de fer-la l’òrgan competent de l’Administració a la qual pertany, prèvia tramitació de l’expedient corresponent. Aquest expedient ha de resoldre’s “d’acord amb la legislació en vigor”, és a dir, prèvia determinació de la normativa legal o convencional aplicable al cas i amb els efectes jurídics previstos en la mateixa.

En conseqüència, en deixar la llei el seu desenvolupament al reglament sense establir límits hem d’entendre que tal regulació s’integra en tot un règim normatiu pel que no es produeix una infracció del principi de jerarquia normativa.

Una resolució d’incapacitat permanent absoluta declarada per l’INSS no permet que es declari de forma automàtica la jubilació forçosa del funcionari

2) Es va impugnar també l’apartat segon de l’article 13 del Reglament en la mesura en què preveu que el funcionari que:

“no vulgui continuar o no pugui estar desenvolupant una feina de segona activitat, podrà sol·licitar la situació d’excedència voluntària, podent demanar la reincorporació segons la normativa vigent de les excedències. 

En el cas de la declaració de situació d’incapacitat permanent en el grau d’invalidesa absoluta o gran invalidesa, les previsions d’aquest article es portaran a terme en la mesura que la normativa vigent en cada moment de la seguretat social, així ho permeti”.

El TSJC entén que el precepte impugnat no infringeix l’establert en les normes legals doncs l’excedència per interès particular es pot sol·licitar pel funcionari sempre que compleixi els pressupostos legals. La norma reglamentària preveu el cas del funcionari que “no vulgui continuar o no pugui estar desenvolupant una feina de segona activitat”.

La motivació de la sol·licitud d’excedència voluntària per interès particular pertany a l’àmbit subjectiu del funcionari. D’altra banda, en els casos de “declaració de situació d’incapacitat permanent en el grau d’invalidesa absoluta o gran invalidesa” la norma reglamentària es durà a terme “en la mesura que la normativa vigent en cada moment de la seguretat social, així ho permeti”.

La motivació de la sol·licitud d’excedència voluntària per interès particular pertany a l’àmbit subjectiu del funcionari

3) D’altra banda, l’Administració recurrent sostenia que la previsió de la norma reglamentària al seu article 15 que permet ascensos i mobilitat per al cas de funcionaris en situació de segona activitat no és conforme a Dret. Considera que la segona activitat impedeix que els funcionaris puguin ser promoguts.

“Article 15.- Ascensos i mobilitat. – El funcionariat en situació administrativa de segona activitat podrà participar en processos selectius d’ascens i de trasllats, sempre que no afecti el seu estat de salut i en llocs que es puguin adaptar a la seva discapacitat. En el cas de complir l’edat prevista per el pas a la segona activitat un cop presentada, dins del termini establert, la sol·licitud per a participar en el procés de promoció, s’ajornarà el pas a la segona activitat fins la resolució del procés selectiu.”

No obstant això, si un membre del Cos d’una escala o categoria superior pot passar a la segona activitat, no es dedueix per quina raó el del cos inferior no pot promocionar-se sempre que la situació de segona activitat no li impedeixi realitzar les funcions del lloc o aquest no permeti la seva adaptació. No existeix cap norma que impedeixi la participació ni la promoció pel que el Reglament impugnat tampoc infringeix el principi de jerarquia normativa.

En definitiva, el TSJC considera que no ha quedat justificat que tal previsió afecti als principis d’igualtat, mèrit i capacitat ni al règim estatutari dels funcionaris públics.

Si un membre del Cos d’una escala o categoria superior pot passar a la segona activitat, no es dedueix per quina raó el del cos inferior no pot promocionar-se

4) L’única cosa que prospera de la demanda de l’administració és respecte a que el reglament preveu a l’article 12 que es pugui substituir o convalidar per un dictamen mèdic per un informe:

“del Servei de Riscos Laborals a la vista dels informes dels facultatius del Servei Català de Salut, de les mútues d’accidents laborals o per les resolucions d’incapacitats permanents i en cas de dubtes o mancances dels mateixos, es convocarà l’esmentat tribunal”.

Això és l’única cosa anul·lada pel TSJC, argumentant que l’art. 44 de la Llei 16/1991 estableix que serà un tribunal mèdic el que ha d’emetre el dictamen mèdic al fet que es refereix l’article 43.1 per valorar si el funcionari té disminuïda la seva capacitat per complir el servei ordinari i ha de passar a la situació de segona activitat.

Conclusions

El de Palafrugell, és el primer reglament de segona activitat d’un cos policial totalment adaptat a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Enhorabona. Creiem que amb una sentència com aquesta s’han de sentir orgullosos.

Davant d’una sentència com aquesta, és lamentable el paper de la Generalitat de Catalunya, quan hauria de ser el màxim garant dels drets de les persones amb discapacitat.